decidida

A vegades agraeixo aquesta distància que m’ha regalat el temps.

Aquest turó petit des d’on mirar les coses que, vistes de prop, em fereixen.

On totes les melodies arriben clares.

A vegades miro aquella matinada com qui observa una rata en un laboratori.

D’altres, ho canviaria tot per no haver de mirar-la més. 

Als tretze anys jo encara no en sabia res, de rates,

i les coses que sabia, no les acabava d’entendre.

Encara creia que tota conducta passava pel filtre del meu neocòrtex;

que vaig decidir que sí i aquella decisió va ser lliure.

És una alarma que sona fluixet però que no s’atura.

No et lleves un dia i te n’adones.  

És un procés llarg: hi ha molta culpa i molta por

i una veu constant que et xiuxiueja que t’estàs equivocant.

Que la memòria et traeix.

Perquè després d’aquella matinada va venir la vida.

Van venir les platges, els amics, les ciutats,

l’aigua del mar que esborrava empremtes.

Van venir més matinades i van justificar el silenci.

Tots aquests anys he dubtat de mi mateixa.

He qüestionat les meves ferides, les he buidat de substància,

i encara avui em costa dir-ho en veu alta perquè no em crec.

Perquè aquest dolor i aquesta ràbia i aquesta vergonya no són prou vàlides.

Perquè segur que menteixo.

Escric perquè sé que no sóc l’única.

Aquella matinada jo no vaig decidir res,

no vaig entendre res,

però vaig cavar la terra amb els dits per amagar la meva pena i ara,

ara, senyors,

tinc una trinxera.